Quan Steiner escriu sobre filosofia i literatura, què fa realment, filosofia o literatura?
Carmen Secanella
Admiració? Desconfiança? Suspensió de la credulitat? Entusiasme? O, més exactament, una barreja de tot plegat. No és això el que es desprén de la lectura d’un llibre com La poesia del pensament (Arcadia, 2012), de George Steiner? I de quin llibre d’aquest crític extraordinari no n’hem extret sensacions semblants? Quin llibre seu no ens ha deixat bocabadats per la riquesa dels referents que hi fa servir, per l’acuïtat de les tesis que s’hi formulen, o per la profunditat i l’enginy que el mouen a establir lligams entre els llibres, els autors i les idees?
No és humanament possible revisar en tres-centes pàgines la història del pensament sense que el recorregut siga d’una parcialitat inevitable i notòria. Encara menys quan tot respon a la decisió de posar en relació aquest pensament amb la història universal de la poesia. El subtítol del llibre, “De l’Hel·lenisme a Celan”, haurà posat en guàrdia a més d’un visitador de llibreries pel que té de voluntat enciclopèdica. I si, a pesar de tot, un ha acabat entre les pàgines del llibre, haurà pogut constatar tot el que s’hi ha deixat de banda, tal com el mateix autor confessa en les pàgines que, a manera d’epíleg, arredoneixen l’anàlisi. La poesia del pensament és, doncs, una mena d’invitació a l’anàlisi, no una anàlisi definitiva; és una mena de programa de lectures creuades des de la perspectiva d’unes relacions —les que de sempre s’han establit entre la literatura i la filosofia— que no solament hauríem de mirar des de l’òptica de les influències i de les admiracions mútues. Els diàlegs, explícits o silenciosos, entre autors ens poden guiar per a establir cartografies de relacions estètiques i comprensives: el binomi Péguy-Bergson, per exemple, que desprén un cert tuf d’embadaliment frenètic de l’escriptor (“Charles Péguy —diu Steiner— devorà Bergson com un caníbal”) davant el creador de la durée i de l’élan vital; o els beneficis poètics que Borges obtingué d’una lectura agosarada dels empiristes anglesos com ara Berkeley; o, de manera ja no tan manifesta, els vincles entre la poesia de Celan i el pensament de Heidegger, que tanquen el llibre de Steiner amb una presentació original del famós poema “Todtnauberg”. Però aquests i tota la resta d’encadenaments entre autors, que Steiner proposa no sempre amb la mateixa intensitat, no toquen el moll de les relacions entre el món de les idees i el de la literatura. Potser els experts en aquesta problemàtica li podran retraure que la qüestió central, que és la del coneixement a què tenim accés des d’una via —la filosofia— o l’altra —la literatura—, no hi apareix més que per alguns intersticis que el lector ha de descobrir. La veritat és que no s’hi formula de manera contundent. Potser tampoc no era el propòsit d’una anàlisi que, això sí, posa l’accent en un fet substancial a les relacions entre filosofia i literatura, els mitjans i les restriccions de les quals són els de l’estil. I no ho fa solament “gratant la superfície”, com confessa a la fi del llibre en un excés d’humilitat, sinó tocant el fons de l’assumpte, com quan revisa el pensament, poètic o filosòfic (ací sembla que la distinció és difícil de mantenir), expressat en aforismes i que el porta a René Char, Lichtenberg i, sobretot, a Wittgenstein.
Quan Steiner escriu sobre filosofia i literatura, què fa realment, filosofia o literatura? O és que el seu pensament crític s’ha expressat mai de manera diferent, a contracorrent d’aquests camins de la cultura occidental? La pregunta no és sobrera perquè posa de manifest, com han fet altres corrents del pensament, si no té sentit propugnar la necessitat d’un discurs que puga parlar de literatura sense enviscar-se en metàfores rutilants o en ambigüitats obscures. És a dir, ens porta de nou al problema central, el del perquè de la filosofia i de la literatura com a camins, amb tots els matisos que hi calga introduir, del coneixement humà. Cal aturar-se amb calma sobre els moments del llibre que en parlen com també sobre les pàgines finals que sintetitzen els propòsits i els guanys de l’aventura. Però, sobretot, cal tenir sempre ben present que l’obra de Steiner respon al principi, formulat per ell mateix, que la passió desinteressada pel coneixement és tan inexplicable com l’amor: “estar posseït per un problema intel·lectual, pur o aplicat, per un anhel absolut de la forma estètica, per una constel·lació que es resisteix en la ciència, és experimentar una libido —pot comportar bogeria i criminalitat— més absorbent que la del sexe”. I és ben conegut el càstig que comporta una tal passió: l’absència de satisfaccions definitives.
No hay comentarios:
Publicar un comentario