Un matí desdibuixat,
Sense pedres ni pistoles,
Sense mans arrossegant- se
Entre els baixos dels vestits,
Sense pa ni xocolata,
Ni colònia , ni patins,
Vaig veure plorar la nina.
La vella nina oblidada
Que guardava els teus secrets,
Que somniava amb tu a ser lluna,
Que amb tu va pujar al xiprer,
I guaitava esporuguida
Com la Cèlia i el Miquel
Es menjaven l’un a l’altre
- potser no tenien res més-
Plorava i no l’escoltaves,
Ballava, i no la seguies,
Una dansa esmorteïda,
Trista i borratxa de sons.
Planyia dies de pluja,
De rialles i de càntics,
De murmuris i petons...
Aquell matí tu marxaves,
Cara grisa, bagul gris,
Records rancis i marcits
Tancats per sempre i mai més
En un racó del teu ventre,
En un forat del teu pit.
Aquell mati tu marxaves
I no et vaig voler seguir,
La nina marcava el pas
I jo em deixava portar
... Els càntics de les sirenes
Ens cridaven vora el mar
No hay comentarios:
Publicar un comentario